En febrer de 1939, Jose María Bravo atravesa la frontera dels pirineus i despres d'una estancia de quatre mesos en els camps de concentració d'argelés i Gurs, accepta l'oferta d'anar a la URSS en juliol de 1939. Estudia a l'escola d'ingeniers de Kharkov, pero quan els alemanys ataquen l'URSS al juny de 1941, ingresa amb d'altres refugiats espanyols en una unitat de guerrillers que opera a darrera de les liniea alemanes a la zona del mar de Azov, entre d'altres, realitzen perillosísimes tasques de desminat a terra de ningú. Josep María deia d'aquesta epoca " Jo, que em vaig fer pilot per no haver de caminar, em vaig veure tenint que caminar nit darrera nit, entre enemics i am la neu fins els genolls".
A mitjans del 42 aconsegueix ser admes a la VVS (aviació soviet) a on combat en una unitat de PVO (defensa aeria) del VIII cos d'exercit aeri que defen la regió de Baku.
Sent cap d'escuadrilla, va escortar el avio que va portar a Josif Stalin a la conferencia de Teheran.
Bravo va pertanyer a l'aviació sovietica fins el 48, any en que va esser desmovilitzat amb el grau de tinent coronel. Va començar a donar clases d'espanyol al institut d'idiomes de moscú i va arribar a ser el decá.
Va tornar a Espanya en 1960, i quan va tornar la democracia va lluitar per el reconeixement dels antics aviadors de la republica com a combatents. Finalment va aconseguir que se li reconeixés el grau de Coronel de l'exercit del aire. Recentment va ser condecorat per el embaixador rus amb l'ordre de Zhukov per la seva participació a la segona guerra mundial. Va escriure una autobiografia sota el titol "El Seis Doble" i fins poc abans de la seva mort, asistia a les exhibicions aeronautiques de la fundació Infant D'orleans, poguent admirar el vol del I-16 decorat amb el numeral i la insignia de la seva vella escuadrilla a la guerra civil.