Històric: les protestes
Al 2008 els islandessos comptaven amb la millor qualitat de vida al món. La economía anava a tota metxa i les inversións sortíen com bolets. Molts argumenten que aquesta infusió de capital (diner electrònic i en qualitat de préstec) era part d'un pla econòmic ideat per endeutar països (als seus ciutadans), el que més tard s'anomenaria la bombolla financera.
Pero va arrivar la crisi. l'octubre del 2009 els tres bancs principals d'Islàndia es van declarar en fallida, la Borsa va suspendre la seva activitat quan els seus valors es van enfonsar més d'un 70% i la corona islandesa va perdre més de la meitat del seu valor. El país estava en fallida.
Al principi no hi va haver una protesta pública immediata per part de la gent. Els islandesos no sabien protestar, la darrera manifestació que hi va haver a Islàndia va ser el 1949 contra l'OTAN.
Hörður Torfasson, artista, escriptor i cap d'un moviment ciutadà, va començar a manifestar-se contra la situació. A les primeres protestes tot just anaven 15 persones. En aquells dies la gent que passava els preguntaven què estaven fent.
Però ja per al 22 de gener, més de 2.000 persones van encarar a la policia davant del Parlament i els van llançar pintura, ous, sabates. La imatge va ser insòlita: la policia, nerviosa, no va saber com gestionar la situació, en seixanta anys no havien tingut que fer cap càrrega policial.
Les manifestacions van continuar i creixien dia a dia fins que un jove anarquista se li va ocórrer enfilar la teulada del Parlament i substituir la bandera nacional per el logotip de la cadena de supermercats Bonus: un drap groc amb un porc somrient al centre.
Va passar més d'un dia fins que els polítics es van adonar d'aquest fet i immediatament van intentar criminalitzar als manifestants com "terroristes". Finalment aquesta acusació va ser aplacada per altres governants que deien "no és el moment de buscar responsables"-no va quedar clar si aquests governants es referien als manifestants o a ells mateixos.
No obstant això, a partir d'allí l'actitud dels manifestants va canviar, davant l'amenaça de ser acusats novament, cada vegada que tenien un frec amb la policia, anaven a comprar flors i després les hi regalaven als policies, així van desenvolupar una mena de diàleg amb les forces de l'ordre.
"No dic que sigui bo, però fins que no hi va haver altercats no s'han accelerat les coses", confessava Stefan VALB, amo d'una botiga de roba i dissenyador d'una samarreta amb la cara del primer ministre britànic, Gordon Brown, i la llegenda "Brown (marró) és el color de la caca", que ha estat un èxit de vendes a causa de la irritació islandesa amb el Govern anglès. A l'octubre els britànics van aplicar a Islàndia la llei antiterrorista per congelar els moviments dels seus bancs i salvar el bilió de lliures que estalviadors i institucions angleses havien invertit en aquell pais abans de la crisi. A part d'haver-los deixat arruïnats, posaven als islandesos a la llista dels "dolents" al costat de Corea del Nord, Sudan o Al-Qaida
Economia i politica.
Per a aquesta data el Fons Monetari Internacional es va fer càrrec. Islàndia passaria a ser el primer país occidental a rebre un préstec del FMI des de 1976 i el seu deute extern seria ara nou vegades el seu PIB. Qui es va encarregar de acordar i firmar aquesta deute va ser Davíð Oddsson. Oddsson era el governador del Banc Central islandès des de 2005 i la persona que més durant mes temps acaparar poder a l'illa: va ser desprès alcalde de Reykjavík durant gairebé deu anys, ministre d'Exteriors i primer ministre del 1991 al 2004. Ara com gobernador del banc d'islandia, havia firmat una deuta que tots els islandessos tindrien que pagar.
Va ser Davíð Oddsson qui més pressió va posar al primer ministre Geir Haarde, per pagar el deute a la corona anglesa i holandesa amb el préstec de l'FMI, una cosa a la que en principi Haarde estava d'acord. I va ser el primer ministre qui aprofitant aquell moment de crisi van iniciar els tràmits per ingressar a la Unió Europea, tot i que any rere any els sondejos indicaven que el poble islandès tenia cada vegada menys interès inclús que Irlanda a pertànyer a la UE.
El moment era clau, es vendria al poble islandès la integració a Europa com la solució a la crisi.
Els alts caps de la UE estaven disposats a acceptar-los en un procés ràpid, però havien de pagar el deute, és a dir, quedar endeutats. Aquesta possibilitat es va veure frustrada quan el primer ministre sota una enorme pressió popular va decidir convocar un referèndum per consultar si es tenia que pagar el deute: El poble va dir "NO" i el projecte Europa es va estancar.
Immediatament, en no trobar una sortida, el primer ministre va convocar eleccions per al 9 de maig. Per aquests dies es manifestaven prop de 10.000 persones a la plaça del Parlament i cridaven sense descans "No podem esperar més, els volem fora ja!".
Dies més tard, dimitia el ministre de Comerç i admetia responsabilitats politiques. Finalment, un parell de dies mes tard es va dissoldre la coalició de govern dimitint tots els seus components.
Revolució
Després d'una setmana d'incertesa, la socialdemòcrata Jóhanna Sigurðardóttir pren les regnes del que seria el primer Govern d'esquerres d'Islàndia, amb un Executiu en minoria va formar una coalició amb la esquerra i els verds.
"Tindrem molta pressió", va dir Katrin Jakobsdottir, nova ministra d'Educació. Els Verds d'islandia són una esquerra de classes i antieuropeista, que mai havian tocat el poder, el que els convertia en les úniques mans innocents. "El que hem de fer és revisar el préstec de l'FMI i ajudar a les famílies" "S'ha de buscar mètodes nous", comentava Jakobsdottir, la ministra més jove, amb 32 anys.
Van començar a apareixer grups de ciutadans, molts sense ni tans sol un nom per les plataformes en les que s'agrupaven, pero que sí tenien molt clar el que volien: una nova Constitució per a Islàndia. El missatje era clar. "Políticament som molt diferents, no volem ser polítics, però la nostra prioritat és la reforma de la llei electoral per tal de crear un sistema de democràcia directa. La nostra constitució és de 1944 i és una còpia de la danesa. Cal redactar una de nova. "
Artistes Polítics
Per a les eleccions municipals de Islandia al 2010, un grup d'artistes va formar un partit polític. En només sis mesos músics, escriptors, dramaturgs, actors i gent de la cultura van conformar el partit "The Best Party" (El Millor Partit) de cara assolir l'alcaldia de Reykjavík. La Capital d'Islàndia. Amb un 60% de la població és un lloc clau, és l'avantsala per a las eleccions generals i per al lloc de primer ministre.
En un ambient de parodia cómica, El Best Party va desenvolupar un programa de govern de caire creatiu arrelat en estratègies de l'art, que anaven des del dadaisme fins a la internacional situacionista; les seves promeses electorals eren: Eliminar la droga dins del parlament per al 2020 - Subvencions socials per als perdedors - Tovalloles gratis a les piscines públiques; prometien que Reykjavík tornaria a tenir tota la seva "ona" i agregaven ... "Podem prometre més, ja que de totes maneres no ho anem a complir".
El candidat, artista i reconegut còmic Jón Gnarr, es presentava hàbilment davant les càmeres fent la oratòria avorrida i buida dels polítics "normals". Indicava que el seu era un discurs seriós amb un llenguatge una mica altisonant que ell anomenava "transparència sostenible". En altres paraules prometent un programa transparent, amb corrupció però transparent.
D'acord amb Eiríkur Bergmann, especialista en ciències polítiques, Best Party té els seus orígens en un grup de punks i rockers que s'ajuntaven a prop de l'estació central d'autobusos al Reykjavík dels anys 80. Islàndia era una societat tancada i conservadora en aquells dies. Aquest era un moviment de rebels i d'allí van sortir els artistes més creatius d'Islàndia-va comentar Bergmann al Financial Times.
[youtube]2mZ4wyfduTo[/youtube]
El més increïble d'aquesta història és que Best Party va GUANYAR LES ELECCIONS i per golejada, deixant als partits tradicionals a la oposició i amb representacions ridícules. Es com si el gran Wyoming o en Buenafuente haguessin guanyat l'alcaldía de Madrid. (o com quan en chiquilicuatre, contra tot pronostic, va ser el mes votat per anar a eurovisió bo i la desesperació de TVE per evitar-ho).
Aquesta victòria va posar en evidència la manca de credibilitat que en ulls de tota la ciutadania tenien els polítics i la política mateixa, .
Jón Gnarr el cap del partit i el seu gabinet (artistes, parents i perdedors) es van fer càrrec de l'alcaldia de Reykjavík el 15 de juny del 2010.
L'ara alcalde Jón Gnarr en el seu discurs inaugural va prometre no complir les seves absurdes promeses electorals, però en línia amb la política nacional de la primera ministra Jóhanna Sigurðardóttir va insistir en la seva idea d'un vaixell presó en alta mar per posar a banquers i polítics corruptes. Va parlar de la contínua necessitat d'una revolució cultural (Islàndia encara destina el 14/01% del pressupost nacional per a la cultura, el percentatge més alt que qualsevol altra nació d'europa). També va parlar sobre els valors humans -el dret a viure i la responsabilitat de deixar viure- ressaltant la urgència de canviar la societat des de les bases, explorant idees de l'anarquisme sota la lupa d'un surrealisme socialista.
La Primer Ministra
Jóhanna Sigurðardóttir, una ex hostessa de 66 anys que va ocupar durant vuit anys el Ministeri d'Afers Socials, va assumir de manera interina la màxima direcció del seu país durant la crisi de febrer de 2009. Mesos més tard va ser confirmada en el seu càrrec per vot públic, en les eleccions d'abril 2009.
Jóhanna Sigurðardóttir (a la foto, a la dreta) és lesbiana i no és un secret o un tema que s'amaga. La seva companya Jonin Leosdottir està sempre present en actes oficials o quan el protocol ho requereix com en el cas de qualsevol altre cap d'estat.
Nombrosos mitjans que s'han fet ressò de la notícia i classificar a Sigurðardóttir com la primera cap de Govern obertament gai de la història.
A fi de revisar tot el sistema legislatiu i electoral la Primer Ministre va reconèixer i dona suport a una assemblea auto-constituïda de ciutadans que busca definir les pautes per elaborar una nova constitució islandesa.
Una altra iniciativa recent d'aquesta primer ministre, és la investigació del deute odiós de capitals de la corona anglesa i holandesa, com així les condicions del préstec de l'FMI. El govern de Sigurðardóttir ha convertit a Islàndia en el primer país europeu que no premia els banquers sinó que els fica a la presó, ja ha arrestat a diversos i ha demanat a la Interpol una ordre de detenció per a molts que es van escapolir.
Tan avançades estan aquestes investigacions que arrisquen posar en dubte la gran estructura econòmica (i política) europea. Per exemple al juliol 2009 enmig de la seva crisi, Islàndia va ser rebutjada a integrar la comunitat europea, llevat que el govern ignorés el referèndum que va afavorir el No pagar el deute als banquers. Avui no ha canviat res, però recentment la UE sota la direcció d'Espanya ha decidit acceptar les negociacions d'adhesió de Islàndia. Òbviament una integració amb la UE implicaria noves lleis imposades desde Bruselas que podrien silenciar les investigacions islandeses sobre les finances internacionals.
Paradís de Mitjans d'Informació
La recent i més innovadora estratègia en la qual treballa aquest govern consisteix a crear un 'refugi' informatiu. Islàndia acollirà i protegirà en el seu territori a servidors i portals de la xarxa que publiquen diversa informació secreta i comprometedora, rebuda de fonts anònimes-un paradís informàtic, lliure de tota pressió.
Aquest projecte de llei, anomenat la Iniciativa Moderna Mediàtica Islandesa (Icelandic Modern Mitjana Initiative) va ser aprovat unànimement pel parlament islandès (50 vots a favor, 0 en contra i 1 abstenció).
La meta d'aquest projecte és "fortificar la llibertat d'expressió i informació, així com garantir una forta protecció per a les fonts i els seus informants". El projecte es basa en part en les lleis d'altres països, com Suècia, on la revelació de la font de la informació es considera un cas criminal. En si el projecte pren d'altres països punts innovadors de les seves legislacions per a crear una extensa política que pugui protegir el periodisme d'investigació.
"Podria constituir el catalitzador d'una necessària reforma legislativa sobre la llibertat d'informació a nivell global", manifesta el lloc Index en Censorship o com expressa la parlamentària europea i ex magistrada Eva Joly, "la iniciativa estimula la integritat i la transparència per part de els governs "de manera que Islàndia es podria convertir en un promotor de noves activitats mediàtiques internacionals de tot tipus.
L'iniciador d'aquest projecte és John Perry Barlow, expert tecnològic i partidari de la llibertat d'Internet, co fundador del lloc Wikileaks . Barlow està buscat per ser detingut pel govern dels EUA sota l'acusació d'haver divulgat materials militars classificats. John Perry Barlow, davant les amenaces de l'exèrcit nord-americà ha rebut la protecció oficial del govern d'Islàndia, un desafiament sorprenent per a un país que no té exèrcit.
La resta d'europa
La resta de paisos europeus ha sil.lenciat la revolució islandesa. Els mitjans no es fan resò del terrabastall que ha arrasat la politica tradicional i ha tornat la democracia al poble islandes. La majoria d'europeus no sap que els banquers islandesos que van acceptar fer operacions amb riscos intolerables en el seu afany de lucre estan darrera reixes o en busca i captura amb carrecs molt seriosos. igual que algun dels antics politics que va actuar en connivencia amb els bancs. Perquè aquesta apagada mediatica?. Perque la prensa no s'en fa ressò? Be que les algarades del nord d'africa ocupan titolars, pero una revolució en un dels paisos mes evolucionats de europa... De que tenen por els nostres politics? de que despertem? de que els fem fora? Va sent hora de fer net i de que prenguem les nostres decisions.
mes info sobre com els governs i els mitjans estan silenciant el que pasa a islandia, aqui
http://nosinmibici.com/2011/01/23/2073/
o teclejant al google les paraules "revolucio" i "islandia" trobareu cantitat de informació
Al 2008 els islandessos comptaven amb la millor qualitat de vida al món. La economía anava a tota metxa i les inversións sortíen com bolets. Molts argumenten que aquesta infusió de capital (diner electrònic i en qualitat de préstec) era part d'un pla econòmic ideat per endeutar països (als seus ciutadans), el que més tard s'anomenaria la bombolla financera.
Pero va arrivar la crisi. l'octubre del 2009 els tres bancs principals d'Islàndia es van declarar en fallida, la Borsa va suspendre la seva activitat quan els seus valors es van enfonsar més d'un 70% i la corona islandesa va perdre més de la meitat del seu valor. El país estava en fallida.
Al principi no hi va haver una protesta pública immediata per part de la gent. Els islandesos no sabien protestar, la darrera manifestació que hi va haver a Islàndia va ser el 1949 contra l'OTAN.
Hörður Torfasson, artista, escriptor i cap d'un moviment ciutadà, va començar a manifestar-se contra la situació. A les primeres protestes tot just anaven 15 persones. En aquells dies la gent que passava els preguntaven què estaven fent.
Però ja per al 22 de gener, més de 2.000 persones van encarar a la policia davant del Parlament i els van llançar pintura, ous, sabates. La imatge va ser insòlita: la policia, nerviosa, no va saber com gestionar la situació, en seixanta anys no havien tingut que fer cap càrrega policial.
Les manifestacions van continuar i creixien dia a dia fins que un jove anarquista se li va ocórrer enfilar la teulada del Parlament i substituir la bandera nacional per el logotip de la cadena de supermercats Bonus: un drap groc amb un porc somrient al centre.
Va passar més d'un dia fins que els polítics es van adonar d'aquest fet i immediatament van intentar criminalitzar als manifestants com "terroristes". Finalment aquesta acusació va ser aplacada per altres governants que deien "no és el moment de buscar responsables"-no va quedar clar si aquests governants es referien als manifestants o a ells mateixos.
No obstant això, a partir d'allí l'actitud dels manifestants va canviar, davant l'amenaça de ser acusats novament, cada vegada que tenien un frec amb la policia, anaven a comprar flors i després les hi regalaven als policies, així van desenvolupar una mena de diàleg amb les forces de l'ordre.
"No dic que sigui bo, però fins que no hi va haver altercats no s'han accelerat les coses", confessava Stefan VALB, amo d'una botiga de roba i dissenyador d'una samarreta amb la cara del primer ministre britànic, Gordon Brown, i la llegenda "Brown (marró) és el color de la caca", que ha estat un èxit de vendes a causa de la irritació islandesa amb el Govern anglès. A l'octubre els britànics van aplicar a Islàndia la llei antiterrorista per congelar els moviments dels seus bancs i salvar el bilió de lliures que estalviadors i institucions angleses havien invertit en aquell pais abans de la crisi. A part d'haver-los deixat arruïnats, posaven als islandesos a la llista dels "dolents" al costat de Corea del Nord, Sudan o Al-Qaida
Economia i politica.
Per a aquesta data el Fons Monetari Internacional es va fer càrrec. Islàndia passaria a ser el primer país occidental a rebre un préstec del FMI des de 1976 i el seu deute extern seria ara nou vegades el seu PIB. Qui es va encarregar de acordar i firmar aquesta deute va ser Davíð Oddsson. Oddsson era el governador del Banc Central islandès des de 2005 i la persona que més durant mes temps acaparar poder a l'illa: va ser desprès alcalde de Reykjavík durant gairebé deu anys, ministre d'Exteriors i primer ministre del 1991 al 2004. Ara com gobernador del banc d'islandia, havia firmat una deuta que tots els islandessos tindrien que pagar.
Va ser Davíð Oddsson qui més pressió va posar al primer ministre Geir Haarde, per pagar el deute a la corona anglesa i holandesa amb el préstec de l'FMI, una cosa a la que en principi Haarde estava d'acord. I va ser el primer ministre qui aprofitant aquell moment de crisi van iniciar els tràmits per ingressar a la Unió Europea, tot i que any rere any els sondejos indicaven que el poble islandès tenia cada vegada menys interès inclús que Irlanda a pertànyer a la UE.
El moment era clau, es vendria al poble islandès la integració a Europa com la solució a la crisi.
Els alts caps de la UE estaven disposats a acceptar-los en un procés ràpid, però havien de pagar el deute, és a dir, quedar endeutats. Aquesta possibilitat es va veure frustrada quan el primer ministre sota una enorme pressió popular va decidir convocar un referèndum per consultar si es tenia que pagar el deute: El poble va dir "NO" i el projecte Europa es va estancar.
Immediatament, en no trobar una sortida, el primer ministre va convocar eleccions per al 9 de maig. Per aquests dies es manifestaven prop de 10.000 persones a la plaça del Parlament i cridaven sense descans "No podem esperar més, els volem fora ja!".
Dies més tard, dimitia el ministre de Comerç i admetia responsabilitats politiques. Finalment, un parell de dies mes tard es va dissoldre la coalició de govern dimitint tots els seus components.
Revolució
Després d'una setmana d'incertesa, la socialdemòcrata Jóhanna Sigurðardóttir pren les regnes del que seria el primer Govern d'esquerres d'Islàndia, amb un Executiu en minoria va formar una coalició amb la esquerra i els verds.
"Tindrem molta pressió", va dir Katrin Jakobsdottir, nova ministra d'Educació. Els Verds d'islandia són una esquerra de classes i antieuropeista, que mai havian tocat el poder, el que els convertia en les úniques mans innocents. "El que hem de fer és revisar el préstec de l'FMI i ajudar a les famílies" "S'ha de buscar mètodes nous", comentava Jakobsdottir, la ministra més jove, amb 32 anys.
Van començar a apareixer grups de ciutadans, molts sense ni tans sol un nom per les plataformes en les que s'agrupaven, pero que sí tenien molt clar el que volien: una nova Constitució per a Islàndia. El missatje era clar. "Políticament som molt diferents, no volem ser polítics, però la nostra prioritat és la reforma de la llei electoral per tal de crear un sistema de democràcia directa. La nostra constitució és de 1944 i és una còpia de la danesa. Cal redactar una de nova. "
Artistes Polítics
Per a les eleccions municipals de Islandia al 2010, un grup d'artistes va formar un partit polític. En només sis mesos músics, escriptors, dramaturgs, actors i gent de la cultura van conformar el partit "The Best Party" (El Millor Partit) de cara assolir l'alcaldia de Reykjavík. La Capital d'Islàndia. Amb un 60% de la població és un lloc clau, és l'avantsala per a las eleccions generals i per al lloc de primer ministre.
En un ambient de parodia cómica, El Best Party va desenvolupar un programa de govern de caire creatiu arrelat en estratègies de l'art, que anaven des del dadaisme fins a la internacional situacionista; les seves promeses electorals eren: Eliminar la droga dins del parlament per al 2020 - Subvencions socials per als perdedors - Tovalloles gratis a les piscines públiques; prometien que Reykjavík tornaria a tenir tota la seva "ona" i agregaven ... "Podem prometre més, ja que de totes maneres no ho anem a complir".
El candidat, artista i reconegut còmic Jón Gnarr, es presentava hàbilment davant les càmeres fent la oratòria avorrida i buida dels polítics "normals". Indicava que el seu era un discurs seriós amb un llenguatge una mica altisonant que ell anomenava "transparència sostenible". En altres paraules prometent un programa transparent, amb corrupció però transparent.
D'acord amb Eiríkur Bergmann, especialista en ciències polítiques, Best Party té els seus orígens en un grup de punks i rockers que s'ajuntaven a prop de l'estació central d'autobusos al Reykjavík dels anys 80. Islàndia era una societat tancada i conservadora en aquells dies. Aquest era un moviment de rebels i d'allí van sortir els artistes més creatius d'Islàndia-va comentar Bergmann al Financial Times.
[youtube]2mZ4wyfduTo[/youtube]
El més increïble d'aquesta història és que Best Party va GUANYAR LES ELECCIONS i per golejada, deixant als partits tradicionals a la oposició i amb representacions ridícules. Es com si el gran Wyoming o en Buenafuente haguessin guanyat l'alcaldía de Madrid. (o com quan en chiquilicuatre, contra tot pronostic, va ser el mes votat per anar a eurovisió bo i la desesperació de TVE per evitar-ho).
Aquesta victòria va posar en evidència la manca de credibilitat que en ulls de tota la ciutadania tenien els polítics i la política mateixa, .
Jón Gnarr el cap del partit i el seu gabinet (artistes, parents i perdedors) es van fer càrrec de l'alcaldia de Reykjavík el 15 de juny del 2010.
L'ara alcalde Jón Gnarr en el seu discurs inaugural va prometre no complir les seves absurdes promeses electorals, però en línia amb la política nacional de la primera ministra Jóhanna Sigurðardóttir va insistir en la seva idea d'un vaixell presó en alta mar per posar a banquers i polítics corruptes. Va parlar de la contínua necessitat d'una revolució cultural (Islàndia encara destina el 14/01% del pressupost nacional per a la cultura, el percentatge més alt que qualsevol altra nació d'europa). També va parlar sobre els valors humans -el dret a viure i la responsabilitat de deixar viure- ressaltant la urgència de canviar la societat des de les bases, explorant idees de l'anarquisme sota la lupa d'un surrealisme socialista.
La Primer Ministra
Jóhanna Sigurðardóttir, una ex hostessa de 66 anys que va ocupar durant vuit anys el Ministeri d'Afers Socials, va assumir de manera interina la màxima direcció del seu país durant la crisi de febrer de 2009. Mesos més tard va ser confirmada en el seu càrrec per vot públic, en les eleccions d'abril 2009.
Jóhanna Sigurðardóttir (a la foto, a la dreta) és lesbiana i no és un secret o un tema que s'amaga. La seva companya Jonin Leosdottir està sempre present en actes oficials o quan el protocol ho requereix com en el cas de qualsevol altre cap d'estat.
Nombrosos mitjans que s'han fet ressò de la notícia i classificar a Sigurðardóttir com la primera cap de Govern obertament gai de la història.
A fi de revisar tot el sistema legislatiu i electoral la Primer Ministre va reconèixer i dona suport a una assemblea auto-constituïda de ciutadans que busca definir les pautes per elaborar una nova constitució islandesa.
Una altra iniciativa recent d'aquesta primer ministre, és la investigació del deute odiós de capitals de la corona anglesa i holandesa, com així les condicions del préstec de l'FMI. El govern de Sigurðardóttir ha convertit a Islàndia en el primer país europeu que no premia els banquers sinó que els fica a la presó, ja ha arrestat a diversos i ha demanat a la Interpol una ordre de detenció per a molts que es van escapolir.
Tan avançades estan aquestes investigacions que arrisquen posar en dubte la gran estructura econòmica (i política) europea. Per exemple al juliol 2009 enmig de la seva crisi, Islàndia va ser rebutjada a integrar la comunitat europea, llevat que el govern ignorés el referèndum que va afavorir el No pagar el deute als banquers. Avui no ha canviat res, però recentment la UE sota la direcció d'Espanya ha decidit acceptar les negociacions d'adhesió de Islàndia. Òbviament una integració amb la UE implicaria noves lleis imposades desde Bruselas que podrien silenciar les investigacions islandeses sobre les finances internacionals.
Paradís de Mitjans d'Informació
La recent i més innovadora estratègia en la qual treballa aquest govern consisteix a crear un 'refugi' informatiu. Islàndia acollirà i protegirà en el seu territori a servidors i portals de la xarxa que publiquen diversa informació secreta i comprometedora, rebuda de fonts anònimes-un paradís informàtic, lliure de tota pressió.
Aquest projecte de llei, anomenat la Iniciativa Moderna Mediàtica Islandesa (Icelandic Modern Mitjana Initiative) va ser aprovat unànimement pel parlament islandès (50 vots a favor, 0 en contra i 1 abstenció).
La meta d'aquest projecte és "fortificar la llibertat d'expressió i informació, així com garantir una forta protecció per a les fonts i els seus informants". El projecte es basa en part en les lleis d'altres països, com Suècia, on la revelació de la font de la informació es considera un cas criminal. En si el projecte pren d'altres països punts innovadors de les seves legislacions per a crear una extensa política que pugui protegir el periodisme d'investigació.
"Podria constituir el catalitzador d'una necessària reforma legislativa sobre la llibertat d'informació a nivell global", manifesta el lloc Index en Censorship o com expressa la parlamentària europea i ex magistrada Eva Joly, "la iniciativa estimula la integritat i la transparència per part de els governs "de manera que Islàndia es podria convertir en un promotor de noves activitats mediàtiques internacionals de tot tipus.
L'iniciador d'aquest projecte és John Perry Barlow, expert tecnològic i partidari de la llibertat d'Internet, co fundador del lloc Wikileaks . Barlow està buscat per ser detingut pel govern dels EUA sota l'acusació d'haver divulgat materials militars classificats. John Perry Barlow, davant les amenaces de l'exèrcit nord-americà ha rebut la protecció oficial del govern d'Islàndia, un desafiament sorprenent per a un país que no té exèrcit.
La resta d'europa
La resta de paisos europeus ha sil.lenciat la revolució islandesa. Els mitjans no es fan resò del terrabastall que ha arrasat la politica tradicional i ha tornat la democracia al poble islandes. La majoria d'europeus no sap que els banquers islandesos que van acceptar fer operacions amb riscos intolerables en el seu afany de lucre estan darrera reixes o en busca i captura amb carrecs molt seriosos. igual que algun dels antics politics que va actuar en connivencia amb els bancs. Perquè aquesta apagada mediatica?. Perque la prensa no s'en fa ressò? Be que les algarades del nord d'africa ocupan titolars, pero una revolució en un dels paisos mes evolucionats de europa... De que tenen por els nostres politics? de que despertem? de que els fem fora? Va sent hora de fer net i de que prenguem les nostres decisions.
mes info sobre com els governs i els mitjans estan silenciant el que pasa a islandia, aqui
http://nosinmibici.com/2011/01/23/2073/
o teclejant al google les paraules "revolucio" i "islandia" trobareu cantitat de informació
