El 24 de novembre de 1971 un home que s’identifica amb el nom de “Dan Cooper” compra un bitllet d’anada pel vol 305 de Northwest Airlines, que cobreix en un viatge de 30 minuts la ruta entre Portland i Seattle, a la Costa Oest dels Estats Units. Cooper entra a l’avió, un Boeing 727-100 amb matrícula N467US, i s’asseu al seient 18C, l’últim a la part posterior de l’avió. Es un home normal, d’entre 1.75 i 1.85 metres d’alçada, d’uns 45 anys i va vestit amb una gavardina negra, jaqueta i pantalons negres i una camisa negra. A més, porta una corbata (negra també) amb un passador de corbata de color daurat.
El vol 305 surt puntualment de Portland a les 14:50 amb un terç de la seva capacitat total. Poc després de l’enlairament, Cooper demana tranquil·lament un whisky i fuma una estona. Passats uns minuts, dona una nota escrita a mà a Florence Schaffner, la tripulant de cabina que es troba més a prop d’ell en aquell moment. Pensant-se que es un altre número de telèfon d’un empresari, se’l guarda a la butxaca sense mirar-lo, però immediatament Cooper s’atansa a ella i li xiuxiueja “es millor que miri la nota, tinc una bomba”. La nota està escrita amb un retolador, i diu en lletres majúscules el que Cooper acaba de dir a la hostessa: Hi ha una bomba a bord.
Després de llegir la nota, Cooper demana a Schaffner que s’assegui al seu costat. Quan ho fa, veu breument com a dins del maletí que Cooper té a sobre es poden observar diversos tubs de color vermell dels que surten diversos cables. Es llavors quan l’home fa les seves demandes: Exigeix 200.000$ en “bitllets americans de qualsevol quantitat”, dos paracaigudes d’esquena i dos de reserva i un camió de combustible preparat per reabastir l’avió a Seattle. “Sense coses divertides o acabaré el treball”, diu abans de deixar marxar Schaffner. La hostessa marxa a explicar les exigències del segrestador als pilots, i quan torna es troba amb Cooper portant unes ulleres de sol negres.
El pilot informa del segrest al Control Aeri de Seattle, que immediatament comunica la situació a les forces de seguretat locals, estatals i federals. A la vegada també informa als 36 passatgers del vol que l’avió pateix d’un error mecànic menor, cosa que retardarà l’hora d’arribada. Aquesta mentida ve del mateix Cooper, que no vol que cap passatger s’alarmi i diu a la tripulació que doni aquesta excusa per no alertar-los. Durant les següents dues hores es realitza tota la preparació per les exigències de Cooper: el President de Northwest Airlines, Donald Nyrop, autoritza el pagament de 200.000$, que son extrets del First National Bank of Seattle, on fa mesos ja havien preparat una suma de 250.000$ amb bitllets amb el número de sèrie registrat a una base de dades just per aquest tipus de situacions. La policia també aconsegueix d’un club de paracaigudisme, el Seattle Sky Sports, els paracaigudes. Mentrestant, l’avió sobrevola en cercles la població propera a Seattle de Tacoma, que identifica i menciona a la hostessa. També un altre comentari sobre la proximitat de la Base Mcchord de la Força Aèria amb l’aeroport de Seattle, dient que està a 20 minuts de distància en cotxe, una dada totalment precisa en aquella època.
A les 17:39 l’avió aterra a l’aeroport de Seattle, una hora després de la posta de sol, ordenant Cooper al capità que deixés l’avió a una zona deserta i ben il·luminada de l’aeroport, ordenant també a la tripulació que baixés totes les finestres dels passatgers. Un treballador de la companyia aèria es va apropar a l’avió i va entregar els diners, permetent que Cooper alliberés a tot el passatge i les hostesses Schaffner i Alice Hancock. Ningú del passatge va saber fins que va sortir de l’avió que havia format part d’un segrest aeri. Mentre l’avió es reomple de combustible Cooper explica el seu pla de vol als pilots: Vol una direcció de vol cap al sud-est en direcció a Mèxic a la mínima velocitat possible sense arribar a fer entrar en pèrdua l’avió, amb un sostre de vol màxim de 10.000 peus (3.000 metres), el tren d’aterratge baixat en tot moment, els flaps baixats 15 graus i la cabina despressuritzada durant tot el vol. El copilot, William Rataczak, informa a Cooper de que amb les especificacions de vol que demana l’autonomia de vol queda limitada als 1.600 km, fent necessària una altra parada per repostar abans d’entrar a Mèxic. Es realitza un debat sobre on es pot realitzar aquest repostatge (on Cooper proposa tres localitzacions: Phoenix, Yuma i Sacramento) i es decideix que la parada pel combustible es realitzaria finalment a Reno, Nevada. Abans de sortir però, Cooper demana una cosa més: el Boeing 727 incorpora una característica única, una entrada posterior entre els dos motors que s’obre amb una escala; demana que aquesta quedi oberta durant l’enlairament, però la companyia aèria el convenç de que no es segur i Cooper decideix que la obrirà durant el vol.
Després d’un problema amb les manegues de combustible, l’avió s’enlaira a les 19:36 de Seattle amb 5 persones a bord: Cooper, el pilot, el copilot, una hostessa de vol anomenada Mucklow i un enginyer de vol de la companyia per ensenyar a Cooper com obrir la escala posterior. Dos F-106 de la Base Aèria de Mcchord van sortir per escortar a l’avió durant tot el vol, sempre fora de la vista del segrestador, volant per sobre i per sota de l’avió. En total durant el vol fins a 5 avions de la Força Aèria arribarien a seguir el 727.
Només 5 minuts després d’enlairar-se, Cooper diu a Mucklow que li ensenyi com obrir la escala. Després de d’aprendre com obrir-la, ordena a la hostessa que vagi a la cabina dels pilots i es tanquin tots allà fins que aterrin. La tripulació segueix les instruccions i als pocs minuts, a les 20:05, pregunta a Cooper si necessita ajuda per l’intercomunicador, però aquest la rebutja. A les 20:13, els pilots noten un canvi de pressió de l’aire important i han de anivellar l’avió per tornar-lo al vol estable. A les 22:15 l’avió aterra normalment a Reno, amb la escala posterior desplegada i amb danys menors. L’avió es rodejat per la policia local, la policia estatal i l’FBI, però Cooper ja no hi es a l’avió, ha desaparegut. On ha anat ?
L’FBI inicia immediatament una investigació. Es recuperen 66 empremtes dactilars de l’avió, totes sense identificar, juntament amb dos dels paracaigudes, una corbata negra i 8 cigarretes consumides. També s’investiga a més de 800 sospitosos, dels quals només uns 20 tenen un perfil que podria encaixar amb el buscat. Entre ells es troba un tal D. B. Cooper, un home amb un historial de petits crims anteriors als fets, però amb coartada i sense cap relació amb el segrest de l’avió. Tot i que es descartat ràpidament per l’FBI, un periodista publica en portada el seu nom com el nom del segrestador, fent que el criminal rebés el sobrenom de D. B. Cooper.
L’àrea de cerca també es extremadament difícil de definir, ja que fins i tot un petit canvi en les condicions meteorològiques mou l’àrea possible de descens de Cooper en gran mesura, si es que va arribar a saltar i va sobreviure al salt. Cap dels tripulants de l’avió va veure saltar al segrestador. Tampoc el van veure cap dels pilots dels caces que van escortar el 727, ja que era negra nit i hi havia una forta tempesta a la zona.
Per corroborar la teoria de la tripulació de que Cooper havia saltat en algun moment entre les 20:05 i les 20:13, l’FBI fa una recreació amb el mateix avió i la mateixa tripulació. Segueixen la mateixa ruta amb la mateixa configuració de l’avió, i passats exactament 37 minuts des de l’enlairament, llencen un maniquí de 91 quilos per la escala posterior de l’avió. Els resultats son exactament els mateixos que els que havia experimentat la tripulació durant el segrest, confirmant així que Cooper havia saltat de l’avió durant el vol a les 20:13. Però on havia aterrat exactament ?
Cooper havia donat a la tripulació instruccions molt exactes sobre la configuració del vol i el destí, però mai va dir res sobre la ruta que havia de seguir el pilot. Aquest va decidir seguir la ruta més directa cap al sud disponible: el corredor Victor 23. De fet estava tant impacient per sortir de Seattle que quan el capità li va proposar realitzar un pla de vol mentre repostaven Cooper es va negar i simplement va dir “Portem el show a la carretera”. Utilitzant Victor 23 com a guia, els investigadors determinen que la zona on Cooper havia saltat es podia trobar a uns 40 quilometres al nord de Portland. Ràpidament es munta un dispositiu de cerca i captura que implica centenars d’agents per terra i diversos helicòpters i avions a l’aire.
El problema es que si bé es relativament fàcil determinar la zona on Cooper havia saltat, el punt exacte on va aterrar era com intentar trobar una agulla en un pallar. Per començar cal determinar si l’home va caure en caiguda lliure o va poder obrir el paracaigudes, ja que les condicions meteorològiques i la distància a terra (3.000 metres) ho feien molt difícil. Si havia aconseguit obrir el paracaigudes, també s’havia de considerar un altre factor: la meteorologia. Cooper havia saltat en una zona muntanyosa coberta de grans boscos i on sempre les temperatures a l’hivern son molt baixes. Sumant la tempesta que hi havia a la zona el dia del segrest, Cooper havia d’haver sobreviscut una caiguda des de 3.000 metres, aterrar en una zona amb pocs arbres i obrir-se pas entre la neu que cobria tota la regió. Aquestes mateixes condicions geogràfiques i meteorològiques compliquen molt la cerca i captura, que dura diversos dies, tots ells amb temperatures molt baixes i pluja intensa. Ningú pot trobar absolutament cap prova de que el segrestador havia aterrat (amb el paracaigudes obert o tancat) a la zona. Cooper desapareix sense deixar cap rastre.
La cerca de Cooper a la regió de Portland es suspen a principis de desembre, i els investigadors decideixen centrar-se en una altra pista: els diners. Els bitllets que havien estat entregats a Cooper tenen el número de sèrie registrat a una llista, que es distribueix per tot Estats Units, inclòs al públic en general. En cas de que algun dels bitllets fos utilitzat en una transacció, l’FBI ho sabria. A més, Northwest Airlines ofereix entregar la suma total de 200.000$ que havia donat a Cooper a qui pugui donar pistes sobre la seva situació actual i promet donar 25.000$ a tota aquella persona que trobi un dels números de sèrie dels bitllets entregats a Cooper. Ningú trobaria cap bitllet mai. Fins 9 anys després.
El 10 de febrer de 1980 un nen anomenat Brian Ingram que està intentant fer una foguera a la riba del riu Columbia, a la platja de Tina Bar, uns quilometres al nord de Portland. Mentre cava a terra, Ingram descobreix enterrats a la sorra tres paquets, que en conjunt contenen 5.880 dòlars en molt mal estat. Els pares d’Ingram porten immediatament els paquets a l’FBI, que comprova els números de sèrie i confirma les sospites: Son els mateixos que els bitllets que havien estat entregats a Cooper. Aquest descobriment però crea més preguntes que les que pot respondre: Com els paquets havien arribat tant lluny de la zona on Cooper havia saltat ? S’havien mogut 27 quilometres cap al sud-oest del punt més pròxim de salt possible, i no hi havia cap connexió amb el riu on es trobaven, ja que aquest circula en la direcció contrària a la zona de salt, fent impossible que els paquets fossin portats per l’aigua.
Es recalcula la possible zona de salt de Cooper, pensant que potser havia saltat més al sud-est, fent possible que els paquets caiguessin al riu i fossin portats per la corrent. El problema però, es que inclús aquesta hipòtesi segueix sense respondre la pregunta més important: Com tres paquets totalment independents poden haver acabat enterrats junts en el mateix lloc a la mateixa platja ? Per complicar encara més les coses, es descobreix que la platja de Tina Bar no es natural, si no que havia estat creada després d’un dragatge de la zona al 1974, 3 anys després del segrest i 6 anys abans de la troballa d’Ingram, i els paquets s’havien trobat a sobre d’aquesta nova capa de sorra. Es a dir, els diners havien arribat a la platja després de 1974. Tot i això aquest fet no està clar.
Els paquets en realitat es trobaven en un punt que no havia estat dragat i els estudis posteriors suggerien que la capa de sediments a sota dels paquets podria ser natural. Però encara hi ha un punt que queda sense resoldre: Els bitllets es van trobar amb les gomes elàstiques intactes, un fet curiós, ja que un estudi de l’FBI al 2009 va descobrir que les mateixes gomes elàstiques no podien sobreviure més de 200 dies en contacte amb aigua sense trencar-se. Així que els paquets o havien estat protegits de l’aigua d’alguna forma o havien estat enterrats menys d’un any després del segrest. Havia sobreviscut Cooper al salt i havia enterrat els diners ? Havia algú trobat el cadàver de Cooper i els diners i els havia enterrat ? Aquestes dues explicacions son les més probables, ja que no es pot o es molt difícil explicar com van arribar els diners fins a la platja sense intervenció humana. Des de el descobriment dels diners al 1980 la platja, el riu i la zona de salt recalculada han estat inspeccionades en moltes ocasions, però mai s’ha trobat cap senyal de Cooper o de la resta dels diners.
Un altre misteri es el salt de Cooper en si mateix. Va sobreviure al salt ? Va caure sense poder obrir el paracaigudes i va morir ? En el moment aproximat del salt l’avió volava a 3.000 metres d’alçada a uns 315 km/h, i travessava una tempesta amb un vent tant violent que va arribar a arrancar una placa de les escales, que es va recuperar al 1978 just a sota de la ruta Victor 23, la ruta que seguia l’avió. A més, segons la descripció de les hostesses, Cooper no estava en absolut preparat pel salt, amb una gavardina i un vestit que en cap cas el protegirien dels elements, com la pluja el vent o el fred. A més, aquell dia la zona del salt estava coberta per una capa de núvols baixos que obstruïa la visió, si es que ni havia cap, ja que quan Cooper va saltar no hi havia cap tipus d’il·luminació del terreny i era negra nit. Però fins i tot si el salt hagués estat de dia i Cooper hagués pogut veure el terreny, hauria estat difícil per ell escollir on aterrar.
El vol 305 surt puntualment de Portland a les 14:50 amb un terç de la seva capacitat total. Poc després de l’enlairament, Cooper demana tranquil·lament un whisky i fuma una estona. Passats uns minuts, dona una nota escrita a mà a Florence Schaffner, la tripulant de cabina que es troba més a prop d’ell en aquell moment. Pensant-se que es un altre número de telèfon d’un empresari, se’l guarda a la butxaca sense mirar-lo, però immediatament Cooper s’atansa a ella i li xiuxiueja “es millor que miri la nota, tinc una bomba”. La nota està escrita amb un retolador, i diu en lletres majúscules el que Cooper acaba de dir a la hostessa: Hi ha una bomba a bord.
Després de llegir la nota, Cooper demana a Schaffner que s’assegui al seu costat. Quan ho fa, veu breument com a dins del maletí que Cooper té a sobre es poden observar diversos tubs de color vermell dels que surten diversos cables. Es llavors quan l’home fa les seves demandes: Exigeix 200.000$ en “bitllets americans de qualsevol quantitat”, dos paracaigudes d’esquena i dos de reserva i un camió de combustible preparat per reabastir l’avió a Seattle. “Sense coses divertides o acabaré el treball”, diu abans de deixar marxar Schaffner. La hostessa marxa a explicar les exigències del segrestador als pilots, i quan torna es troba amb Cooper portant unes ulleres de sol negres.
El pilot informa del segrest al Control Aeri de Seattle, que immediatament comunica la situació a les forces de seguretat locals, estatals i federals. A la vegada també informa als 36 passatgers del vol que l’avió pateix d’un error mecànic menor, cosa que retardarà l’hora d’arribada. Aquesta mentida ve del mateix Cooper, que no vol que cap passatger s’alarmi i diu a la tripulació que doni aquesta excusa per no alertar-los. Durant les següents dues hores es realitza tota la preparació per les exigències de Cooper: el President de Northwest Airlines, Donald Nyrop, autoritza el pagament de 200.000$, que son extrets del First National Bank of Seattle, on fa mesos ja havien preparat una suma de 250.000$ amb bitllets amb el número de sèrie registrat a una base de dades just per aquest tipus de situacions. La policia també aconsegueix d’un club de paracaigudisme, el Seattle Sky Sports, els paracaigudes. Mentrestant, l’avió sobrevola en cercles la població propera a Seattle de Tacoma, que identifica i menciona a la hostessa. També un altre comentari sobre la proximitat de la Base Mcchord de la Força Aèria amb l’aeroport de Seattle, dient que està a 20 minuts de distància en cotxe, una dada totalment precisa en aquella època.
A les 17:39 l’avió aterra a l’aeroport de Seattle, una hora després de la posta de sol, ordenant Cooper al capità que deixés l’avió a una zona deserta i ben il·luminada de l’aeroport, ordenant també a la tripulació que baixés totes les finestres dels passatgers. Un treballador de la companyia aèria es va apropar a l’avió i va entregar els diners, permetent que Cooper alliberés a tot el passatge i les hostesses Schaffner i Alice Hancock. Ningú del passatge va saber fins que va sortir de l’avió que havia format part d’un segrest aeri. Mentre l’avió es reomple de combustible Cooper explica el seu pla de vol als pilots: Vol una direcció de vol cap al sud-est en direcció a Mèxic a la mínima velocitat possible sense arribar a fer entrar en pèrdua l’avió, amb un sostre de vol màxim de 10.000 peus (3.000 metres), el tren d’aterratge baixat en tot moment, els flaps baixats 15 graus i la cabina despressuritzada durant tot el vol. El copilot, William Rataczak, informa a Cooper de que amb les especificacions de vol que demana l’autonomia de vol queda limitada als 1.600 km, fent necessària una altra parada per repostar abans d’entrar a Mèxic. Es realitza un debat sobre on es pot realitzar aquest repostatge (on Cooper proposa tres localitzacions: Phoenix, Yuma i Sacramento) i es decideix que la parada pel combustible es realitzaria finalment a Reno, Nevada. Abans de sortir però, Cooper demana una cosa més: el Boeing 727 incorpora una característica única, una entrada posterior entre els dos motors que s’obre amb una escala; demana que aquesta quedi oberta durant l’enlairament, però la companyia aèria el convenç de que no es segur i Cooper decideix que la obrirà durant el vol.
Després d’un problema amb les manegues de combustible, l’avió s’enlaira a les 19:36 de Seattle amb 5 persones a bord: Cooper, el pilot, el copilot, una hostessa de vol anomenada Mucklow i un enginyer de vol de la companyia per ensenyar a Cooper com obrir la escala posterior. Dos F-106 de la Base Aèria de Mcchord van sortir per escortar a l’avió durant tot el vol, sempre fora de la vista del segrestador, volant per sobre i per sota de l’avió. En total durant el vol fins a 5 avions de la Força Aèria arribarien a seguir el 727.
Només 5 minuts després d’enlairar-se, Cooper diu a Mucklow que li ensenyi com obrir la escala. Després de d’aprendre com obrir-la, ordena a la hostessa que vagi a la cabina dels pilots i es tanquin tots allà fins que aterrin. La tripulació segueix les instruccions i als pocs minuts, a les 20:05, pregunta a Cooper si necessita ajuda per l’intercomunicador, però aquest la rebutja. A les 20:13, els pilots noten un canvi de pressió de l’aire important i han de anivellar l’avió per tornar-lo al vol estable. A les 22:15 l’avió aterra normalment a Reno, amb la escala posterior desplegada i amb danys menors. L’avió es rodejat per la policia local, la policia estatal i l’FBI, però Cooper ja no hi es a l’avió, ha desaparegut. On ha anat ?
L’FBI inicia immediatament una investigació. Es recuperen 66 empremtes dactilars de l’avió, totes sense identificar, juntament amb dos dels paracaigudes, una corbata negra i 8 cigarretes consumides. També s’investiga a més de 800 sospitosos, dels quals només uns 20 tenen un perfil que podria encaixar amb el buscat. Entre ells es troba un tal D. B. Cooper, un home amb un historial de petits crims anteriors als fets, però amb coartada i sense cap relació amb el segrest de l’avió. Tot i que es descartat ràpidament per l’FBI, un periodista publica en portada el seu nom com el nom del segrestador, fent que el criminal rebés el sobrenom de D. B. Cooper.
L’àrea de cerca també es extremadament difícil de definir, ja que fins i tot un petit canvi en les condicions meteorològiques mou l’àrea possible de descens de Cooper en gran mesura, si es que va arribar a saltar i va sobreviure al salt. Cap dels tripulants de l’avió va veure saltar al segrestador. Tampoc el van veure cap dels pilots dels caces que van escortar el 727, ja que era negra nit i hi havia una forta tempesta a la zona.
Per corroborar la teoria de la tripulació de que Cooper havia saltat en algun moment entre les 20:05 i les 20:13, l’FBI fa una recreació amb el mateix avió i la mateixa tripulació. Segueixen la mateixa ruta amb la mateixa configuració de l’avió, i passats exactament 37 minuts des de l’enlairament, llencen un maniquí de 91 quilos per la escala posterior de l’avió. Els resultats son exactament els mateixos que els que havia experimentat la tripulació durant el segrest, confirmant així que Cooper havia saltat de l’avió durant el vol a les 20:13. Però on havia aterrat exactament ?
Cooper havia donat a la tripulació instruccions molt exactes sobre la configuració del vol i el destí, però mai va dir res sobre la ruta que havia de seguir el pilot. Aquest va decidir seguir la ruta més directa cap al sud disponible: el corredor Victor 23. De fet estava tant impacient per sortir de Seattle que quan el capità li va proposar realitzar un pla de vol mentre repostaven Cooper es va negar i simplement va dir “Portem el show a la carretera”. Utilitzant Victor 23 com a guia, els investigadors determinen que la zona on Cooper havia saltat es podia trobar a uns 40 quilometres al nord de Portland. Ràpidament es munta un dispositiu de cerca i captura que implica centenars d’agents per terra i diversos helicòpters i avions a l’aire.
El problema es que si bé es relativament fàcil determinar la zona on Cooper havia saltat, el punt exacte on va aterrar era com intentar trobar una agulla en un pallar. Per començar cal determinar si l’home va caure en caiguda lliure o va poder obrir el paracaigudes, ja que les condicions meteorològiques i la distància a terra (3.000 metres) ho feien molt difícil. Si havia aconseguit obrir el paracaigudes, també s’havia de considerar un altre factor: la meteorologia. Cooper havia saltat en una zona muntanyosa coberta de grans boscos i on sempre les temperatures a l’hivern son molt baixes. Sumant la tempesta que hi havia a la zona el dia del segrest, Cooper havia d’haver sobreviscut una caiguda des de 3.000 metres, aterrar en una zona amb pocs arbres i obrir-se pas entre la neu que cobria tota la regió. Aquestes mateixes condicions geogràfiques i meteorològiques compliquen molt la cerca i captura, que dura diversos dies, tots ells amb temperatures molt baixes i pluja intensa. Ningú pot trobar absolutament cap prova de que el segrestador havia aterrat (amb el paracaigudes obert o tancat) a la zona. Cooper desapareix sense deixar cap rastre.
La cerca de Cooper a la regió de Portland es suspen a principis de desembre, i els investigadors decideixen centrar-se en una altra pista: els diners. Els bitllets que havien estat entregats a Cooper tenen el número de sèrie registrat a una llista, que es distribueix per tot Estats Units, inclòs al públic en general. En cas de que algun dels bitllets fos utilitzat en una transacció, l’FBI ho sabria. A més, Northwest Airlines ofereix entregar la suma total de 200.000$ que havia donat a Cooper a qui pugui donar pistes sobre la seva situació actual i promet donar 25.000$ a tota aquella persona que trobi un dels números de sèrie dels bitllets entregats a Cooper. Ningú trobaria cap bitllet mai. Fins 9 anys després.
El 10 de febrer de 1980 un nen anomenat Brian Ingram que està intentant fer una foguera a la riba del riu Columbia, a la platja de Tina Bar, uns quilometres al nord de Portland. Mentre cava a terra, Ingram descobreix enterrats a la sorra tres paquets, que en conjunt contenen 5.880 dòlars en molt mal estat. Els pares d’Ingram porten immediatament els paquets a l’FBI, que comprova els números de sèrie i confirma les sospites: Son els mateixos que els bitllets que havien estat entregats a Cooper. Aquest descobriment però crea més preguntes que les que pot respondre: Com els paquets havien arribat tant lluny de la zona on Cooper havia saltat ? S’havien mogut 27 quilometres cap al sud-oest del punt més pròxim de salt possible, i no hi havia cap connexió amb el riu on es trobaven, ja que aquest circula en la direcció contrària a la zona de salt, fent impossible que els paquets fossin portats per l’aigua.
Es recalcula la possible zona de salt de Cooper, pensant que potser havia saltat més al sud-est, fent possible que els paquets caiguessin al riu i fossin portats per la corrent. El problema però, es que inclús aquesta hipòtesi segueix sense respondre la pregunta més important: Com tres paquets totalment independents poden haver acabat enterrats junts en el mateix lloc a la mateixa platja ? Per complicar encara més les coses, es descobreix que la platja de Tina Bar no es natural, si no que havia estat creada després d’un dragatge de la zona al 1974, 3 anys després del segrest i 6 anys abans de la troballa d’Ingram, i els paquets s’havien trobat a sobre d’aquesta nova capa de sorra. Es a dir, els diners havien arribat a la platja després de 1974. Tot i això aquest fet no està clar.
Els paquets en realitat es trobaven en un punt que no havia estat dragat i els estudis posteriors suggerien que la capa de sediments a sota dels paquets podria ser natural. Però encara hi ha un punt que queda sense resoldre: Els bitllets es van trobar amb les gomes elàstiques intactes, un fet curiós, ja que un estudi de l’FBI al 2009 va descobrir que les mateixes gomes elàstiques no podien sobreviure més de 200 dies en contacte amb aigua sense trencar-se. Així que els paquets o havien estat protegits de l’aigua d’alguna forma o havien estat enterrats menys d’un any després del segrest. Havia sobreviscut Cooper al salt i havia enterrat els diners ? Havia algú trobat el cadàver de Cooper i els diners i els havia enterrat ? Aquestes dues explicacions son les més probables, ja que no es pot o es molt difícil explicar com van arribar els diners fins a la platja sense intervenció humana. Des de el descobriment dels diners al 1980 la platja, el riu i la zona de salt recalculada han estat inspeccionades en moltes ocasions, però mai s’ha trobat cap senyal de Cooper o de la resta dels diners.
Un altre misteri es el salt de Cooper en si mateix. Va sobreviure al salt ? Va caure sense poder obrir el paracaigudes i va morir ? En el moment aproximat del salt l’avió volava a 3.000 metres d’alçada a uns 315 km/h, i travessava una tempesta amb un vent tant violent que va arribar a arrancar una placa de les escales, que es va recuperar al 1978 just a sota de la ruta Victor 23, la ruta que seguia l’avió. A més, segons la descripció de les hostesses, Cooper no estava en absolut preparat pel salt, amb una gavardina i un vestit que en cap cas el protegirien dels elements, com la pluja el vent o el fred. A més, aquell dia la zona del salt estava coberta per una capa de núvols baixos que obstruïa la visió, si es que ni havia cap, ja que quan Cooper va saltar no hi havia cap tipus d’il·luminació del terreny i era negra nit. Però fins i tot si el salt hagués estat de dia i Cooper hagués pogut veure el terreny, hauria estat difícil per ell escollir on aterrar.
Last edited:
M'agrades:
Copess