Hola i benvinguts a una nova sèrie que he decidit titular "Coneix el teu enemic". Nascuda degut en part a l'avorriment derivat del confinament pel que passem aquests dies i en part a la informació que porto recopilant des de fa diversos dies per un projecte que ja descobrireu. Avui, el Mig-29. Ja descobrireu també per què es el primer.
HISTÒRIA
El Mig-29 (designació OTAN "Fulcrum") neix com a resposta de la URSS cap al programa de desenvolupament F-X dels Estats Units. D'aquest programa, naixeria un avió anomenat F-15, amb unes capacitats i especificacions que superaven àmpliament qualsevol avió soviètic existent en aquell moment. Davant d'aquest problema, el Ministeri de Defensa soviètic decideix llençar al 1969 un concurs per a la creació d'un nou caça de combat que portaria el nom de PFI (sigles de Caça Avançat de Primera línia, en rus). Les especificacions per aquest concurs eren la creació d'un caça tàctic capaç d'obtenir superioritat aèria en dogfights amb míssils de curt abast i el canó, interceptar objectius aeris a llargues distàncies i poder destruir-los amb míssils d'abast mitjà, rastrejar i destruir objectius per sobre i per sota de la seva alçada, escortar avions pesats i atac a terra. Per si fos poc, l'avió també hauria de ser capaç de volar tant de dia com de nit sota qualsevol condició meteorològica, ser capaç d'enlairar-se i aterra a pistes curtes i poc preparades (pistes de terra), gran autonomia de vol, una velocitat punta per sobre de Mach 2, poder equipar-se amb armament pesat i per últim poder superar en agilitat a l'F-15, l'F-16 i l'YF-17 (el futur F/A-18, en aquell moment en fase de prototip).
Al concurs es van presentar tant Sukhoi (qui ja havia realitzat els estudis previs d'aerodinamica i havia proposat un disseny general inicial), Yakovlev i Mikoyan. El guanyador va ser la oficina de Mikoyan, que iniciaria un estudi amb maquetes a escala real, barrejant el disseny inicial amb diversos models ja existents, com el Mig-25. Com a curiositat, sense entrar en més detalls, d'aquest estudi sortiria el Mig-31 més tard.
Dos anys després d'iniciar l'estudi, al 1971, i amb nous requisits requerits pel Ministeri d'Indústria Aeronàutica soviètic (si, tenien un ministeri per qualsevol cosa) que feien impossible el desenvolupament del caça planejat per Mikoyan, es decideix que el programa PFI necessitaria del suport d'un altre avió, al que s'anomena LPFI (sigles de Caça Lleuger Avançat de Primera línia, en rus). Es decideix que el PFI seria desenvolupat per Sukhoi i el LPFI seria desenvolupat per Mikoyan, compartint tots dos avions el disseny aerodinàmic general i diverses funcions i especificacions. La URSS seguiria així la decisió dels Estats Units de crear un programa de caça lleuger (que crearia l'F-16 i l'F/A-18). Les previsions de la URSS es que la seva Força Aèria estigues formada per un 33% de caces PFI i en un 67% de caces LPFI, obtenint així dos caces lleugers per cada caça pesat.
Mentre que el PFI acabaria desembocant en el Su-27 a finals dels 70, el Mig-29 neix al 1974 amb el nom tècnic de "Product 9", que més tard rebria la designació de Mig-29A. El Mig-29A rebria inicialment les missions de superioritat aèria local com a missió principal i com a missió secundaria atacar a terra amb munició no-guiada en condició diürna. El primer prototip (Product 9.12) realitza el primer vol al 1977 i rebria el sobrenom de "Fulcrum" per totes dues parts, ja que els pilots russos trobaven molt adient el sobrenom donat per l'OTAN a l'avió.
Al 1983 es comença la producció en sèrie del Mig-29A a Moscou. Els primers 100 Mig-29A construïts no comptaven amb contramesures amb bengales, ja que al lloc actual dels dispensadors de bengales hi havia unes aletes ventrals. Per sort pel Fulcrum, els enginyers russos a Afganistan van aprendre que les mesures contra sistemes d'armes amb infrarojos eren fonamentals i van retirar les aletes i van instal·lar-hi al seu lloc els dispensadors de bengales. La primera vegada que Occident veu el Mig-29 es produeix a Finlàndia al 1986, quan es despleguen 6 Mig-29A per participar a una demostració aèria. Al 1988 es produeix la presentació oficial amb la presencia d'un Mig-29 al saló aeroespacial de Farnborough (Regne Unit), sent el primer avió de combat soviètic que va participar en un show aeri internacional.
Una versió d'exportació, anomenada Mig-29B va ser desenvolupada immediatament. Aquesta versió comptava amb una aviònica reduïda i no tenia la capacitat de portar armes nuclears, cosa que el Mig-29A si que podia fer (i per partida doble, ja que podia portar fins a dues bombes nuclears a la vegada). El Mig-29B tampoc podia disparar el canó mentre portava un diposit de combustible al piló central, ja que el dipòsit bloquejava la sortida dels cartutxos del canó. El Mig-29B seria exportat a Alemanya Oriental, Iugoslàvia, Corea del Nord, Iraq, Síria, Cuba, Afganistan, Bielorússia i Hongria, entre d'altres, tot i que la majoria d'aquests països van poder adquirir altres versions del Mig-29 o van poder millorar el Mig-29B a altres versions.
Amb la caiguda de la URSS, els Mig-29 quedarien repartits per tot l'Est d'Europa. Només 2/3 dels Mig-29 (uns 350) tornarien a la Federació Russa, la resta van passar a formar part de les forces aèries dels antics països de l'Est. Països com Alemanya, la República Txeca, Romania, Hongria i Romania els van operar fins ben entrats els 2000 (Hongria els va retirar del servei al 2011). Polònia encara compta amb 30 Mig-29 en servei. Tots ells han estat actualitzats a la versió Mig-29SD, una versió del Mig actualitzada per ser compatible amb els estàndards ICAO i amb els sistemes OTAN. Aquesta millora també incorpora la capacitat de repostar en vol a tots els Mig-29.
Tot i que hi ha moltes altres versions, només comentaré dos, que son les que podem trobar actualment a DCS. La primera, el Mig-29A (la versió original) i el Mig-29S (versió millorada del Mig-29A, la designació OTAN es Mig-29C, mateixa designació que rep a DCS).
Avui dia es considera el Mig-29 com un avió antiquat i inadequat pels combats de superioritat aèria. Durant la Guerra del Golf, cap dels Mig-29 del règim iraquià va poder fer res en contra dels F-15E de la coalició, sent destruïts 5 Mig-29 abans de la fi del conflicte. Actualment el Mig-35, amb sistemes molt més avançats i millorats, està en fase de proves per substituir el Mig-29.
CARACTERÍSTIQUES TÈCNIQUES
El Mig-29A es un caça lleuger (segons els estàndards russos, pesa més que l'F/A-18C) monoplaça i multi-rol. Compta amb dos motors RD-33 amb capacitat d'afterburner. EL Fulcrum té la capacitat d'iniciar els sistemes i d'enlairar-se amb el limit de pes màxim de l'avió permès amb un sol motor, podent-se iniciar el segon motor a l'aire. L'avió també s'enlaira amb les entrades d'aire del motor tapades per evitar l'entrada de pedres o brutícia dins d'aquests. Per últim, cal destacar que el radar equipat es de característiques molt pobres, havent-se demostrat que té moltes dificultats per blocar un objectiu que es trobi a 2.000 metres d'alçada o menys. Cal dir que les dues versions son compatibles amb el casc hologràfic que porta el pilot, capaç de fixar un objectiu pels míssils només mirant-lo
Sobre les característiques tècniques, el pes buit de l'avió es d'11.000 kg i 14.900 kg amb el màxim de combustible intern i el canó carregat. El Canó es un Gsh-30-1 de 30 mm amb 150 projectils. El pes màxim d'enlairament son 18.000 kg. L'autonomia de l'avió es de 1.500 km sense dipòsits externs i de 2.100 km amb un dipòsit extern (totes dues distàncies sense activar l'afterburner). La velocitat màxima es de 1.500 km/h a nivell de mar i de 2.450 km/h (Mach 2.3) a 12.000 metres d'alçada. El sostre de servei es a 18.000 metres. L'avió pot enlairar-se en una pista de 250 metres amb l'afterburner al màxim i aterrar en una pista de 600 metres.
L'armament que pot muntar (en quantitats màximes) es:
HISTÒRIA
El Mig-29 (designació OTAN "Fulcrum") neix com a resposta de la URSS cap al programa de desenvolupament F-X dels Estats Units. D'aquest programa, naixeria un avió anomenat F-15, amb unes capacitats i especificacions que superaven àmpliament qualsevol avió soviètic existent en aquell moment. Davant d'aquest problema, el Ministeri de Defensa soviètic decideix llençar al 1969 un concurs per a la creació d'un nou caça de combat que portaria el nom de PFI (sigles de Caça Avançat de Primera línia, en rus). Les especificacions per aquest concurs eren la creació d'un caça tàctic capaç d'obtenir superioritat aèria en dogfights amb míssils de curt abast i el canó, interceptar objectius aeris a llargues distàncies i poder destruir-los amb míssils d'abast mitjà, rastrejar i destruir objectius per sobre i per sota de la seva alçada, escortar avions pesats i atac a terra. Per si fos poc, l'avió també hauria de ser capaç de volar tant de dia com de nit sota qualsevol condició meteorològica, ser capaç d'enlairar-se i aterra a pistes curtes i poc preparades (pistes de terra), gran autonomia de vol, una velocitat punta per sobre de Mach 2, poder equipar-se amb armament pesat i per últim poder superar en agilitat a l'F-15, l'F-16 i l'YF-17 (el futur F/A-18, en aquell moment en fase de prototip).
Al concurs es van presentar tant Sukhoi (qui ja havia realitzat els estudis previs d'aerodinamica i havia proposat un disseny general inicial), Yakovlev i Mikoyan. El guanyador va ser la oficina de Mikoyan, que iniciaria un estudi amb maquetes a escala real, barrejant el disseny inicial amb diversos models ja existents, com el Mig-25. Com a curiositat, sense entrar en més detalls, d'aquest estudi sortiria el Mig-31 més tard.
Dos anys després d'iniciar l'estudi, al 1971, i amb nous requisits requerits pel Ministeri d'Indústria Aeronàutica soviètic (si, tenien un ministeri per qualsevol cosa) que feien impossible el desenvolupament del caça planejat per Mikoyan, es decideix que el programa PFI necessitaria del suport d'un altre avió, al que s'anomena LPFI (sigles de Caça Lleuger Avançat de Primera línia, en rus). Es decideix que el PFI seria desenvolupat per Sukhoi i el LPFI seria desenvolupat per Mikoyan, compartint tots dos avions el disseny aerodinàmic general i diverses funcions i especificacions. La URSS seguiria així la decisió dels Estats Units de crear un programa de caça lleuger (que crearia l'F-16 i l'F/A-18). Les previsions de la URSS es que la seva Força Aèria estigues formada per un 33% de caces PFI i en un 67% de caces LPFI, obtenint així dos caces lleugers per cada caça pesat.
Mentre que el PFI acabaria desembocant en el Su-27 a finals dels 70, el Mig-29 neix al 1974 amb el nom tècnic de "Product 9", que més tard rebria la designació de Mig-29A. El Mig-29A rebria inicialment les missions de superioritat aèria local com a missió principal i com a missió secundaria atacar a terra amb munició no-guiada en condició diürna. El primer prototip (Product 9.12) realitza el primer vol al 1977 i rebria el sobrenom de "Fulcrum" per totes dues parts, ja que els pilots russos trobaven molt adient el sobrenom donat per l'OTAN a l'avió.
Al 1983 es comença la producció en sèrie del Mig-29A a Moscou. Els primers 100 Mig-29A construïts no comptaven amb contramesures amb bengales, ja que al lloc actual dels dispensadors de bengales hi havia unes aletes ventrals. Per sort pel Fulcrum, els enginyers russos a Afganistan van aprendre que les mesures contra sistemes d'armes amb infrarojos eren fonamentals i van retirar les aletes i van instal·lar-hi al seu lloc els dispensadors de bengales. La primera vegada que Occident veu el Mig-29 es produeix a Finlàndia al 1986, quan es despleguen 6 Mig-29A per participar a una demostració aèria. Al 1988 es produeix la presentació oficial amb la presencia d'un Mig-29 al saló aeroespacial de Farnborough (Regne Unit), sent el primer avió de combat soviètic que va participar en un show aeri internacional.
Una versió d'exportació, anomenada Mig-29B va ser desenvolupada immediatament. Aquesta versió comptava amb una aviònica reduïda i no tenia la capacitat de portar armes nuclears, cosa que el Mig-29A si que podia fer (i per partida doble, ja que podia portar fins a dues bombes nuclears a la vegada). El Mig-29B tampoc podia disparar el canó mentre portava un diposit de combustible al piló central, ja que el dipòsit bloquejava la sortida dels cartutxos del canó. El Mig-29B seria exportat a Alemanya Oriental, Iugoslàvia, Corea del Nord, Iraq, Síria, Cuba, Afganistan, Bielorússia i Hongria, entre d'altres, tot i que la majoria d'aquests països van poder adquirir altres versions del Mig-29 o van poder millorar el Mig-29B a altres versions.
Amb la caiguda de la URSS, els Mig-29 quedarien repartits per tot l'Est d'Europa. Només 2/3 dels Mig-29 (uns 350) tornarien a la Federació Russa, la resta van passar a formar part de les forces aèries dels antics països de l'Est. Països com Alemanya, la República Txeca, Romania, Hongria i Romania els van operar fins ben entrats els 2000 (Hongria els va retirar del servei al 2011). Polònia encara compta amb 30 Mig-29 en servei. Tots ells han estat actualitzats a la versió Mig-29SD, una versió del Mig actualitzada per ser compatible amb els estàndards ICAO i amb els sistemes OTAN. Aquesta millora també incorpora la capacitat de repostar en vol a tots els Mig-29.
Tot i que hi ha moltes altres versions, només comentaré dos, que son les que podem trobar actualment a DCS. La primera, el Mig-29A (la versió original) i el Mig-29S (versió millorada del Mig-29A, la designació OTAN es Mig-29C, mateixa designació que rep a DCS).
Avui dia es considera el Mig-29 com un avió antiquat i inadequat pels combats de superioritat aèria. Durant la Guerra del Golf, cap dels Mig-29 del règim iraquià va poder fer res en contra dels F-15E de la coalició, sent destruïts 5 Mig-29 abans de la fi del conflicte. Actualment el Mig-35, amb sistemes molt més avançats i millorats, està en fase de proves per substituir el Mig-29.
CARACTERÍSTIQUES TÈCNIQUES
El Mig-29A es un caça lleuger (segons els estàndards russos, pesa més que l'F/A-18C) monoplaça i multi-rol. Compta amb dos motors RD-33 amb capacitat d'afterburner. EL Fulcrum té la capacitat d'iniciar els sistemes i d'enlairar-se amb el limit de pes màxim de l'avió permès amb un sol motor, podent-se iniciar el segon motor a l'aire. L'avió també s'enlaira amb les entrades d'aire del motor tapades per evitar l'entrada de pedres o brutícia dins d'aquests. Per últim, cal destacar que el radar equipat es de característiques molt pobres, havent-se demostrat que té moltes dificultats per blocar un objectiu que es trobi a 2.000 metres d'alçada o menys. Cal dir que les dues versions son compatibles amb el casc hologràfic que porta el pilot, capaç de fixar un objectiu pels míssils només mirant-lo
Sobre les característiques tècniques, el pes buit de l'avió es d'11.000 kg i 14.900 kg amb el màxim de combustible intern i el canó carregat. El Canó es un Gsh-30-1 de 30 mm amb 150 projectils. El pes màxim d'enlairament son 18.000 kg. L'autonomia de l'avió es de 1.500 km sense dipòsits externs i de 2.100 km amb un dipòsit extern (totes dues distàncies sense activar l'afterburner). La velocitat màxima es de 1.500 km/h a nivell de mar i de 2.450 km/h (Mach 2.3) a 12.000 metres d'alçada. El sostre de servei es a 18.000 metres. L'avió pot enlairar-se en una pista de 250 metres amb l'afterburner al màxim i aterrar en una pista de 600 metres.
L'armament que pot muntar (en quantitats màximes) es:
- 2 míssils guiats per radar semi-actiu d'abast mitjà R-27R Alamo (rang màxim de 73 km).
- 6 míssils guiats per radar de curt abast R-73 Archer (rang màxim de 30 km) .
- 4 míssils infrarojos de curt abast R-60 Aphid (rang màxim de 8 km).
- 4 bombes FAB de 500 kg.
- 8 bombes FAB de 250 kg.
- Coets B-8M1.
- 2 míssils R-27ER(R1) (versió millorada de l'R-27R, rang màxim de 117 km).
- 2 míssils infrarojos de mitjà abast R-27ET(T1) (rang màxim de 104 km).
- 6 míssils guiats per radar actiu de mitjà abast R-77 Vympel (rang màxim 90 km).
Last edited:
M'agrades:
Divadov