19 de febrer de 1940. Una flota de 6 destructors de la Kriegsmarine alemanya surt cap al banc Dogger, un banc de sorra situat al mar del nord, entre el Regne Unit, els Països Baixos, Alemanya i Dinamarca. Aquest banc es una de les zones de pesca més importants de la flota pesquera britànica, i fins a 60 vaixells s’acumulen a la zona cada dia per poder portar aliment a la asfixiada Gran Bretanya.
El banc Dogger es encara avui fruit de disputes frontereres entre els països que el
rodejen. Al 2010 el Regne Unit va realitzar una petició oficial per incloure
tot el banc dins de la seva Zona Econòmica Exclusiva (ZEE), però va ser desestimada.
Actualment hi ha un parc eòlic en construcció que serà operat conjuntament per la UE i
el Regne Unit.
Aquesta situació era coneguda gràcies als reconeixements aeris de la Luftwaffe, que a principis de febrer havien localitzat a diversos submarins britànics a la zona. Ràpidament la Kriegsmarine mobilitza a la 1ª Flota de Destructors, formada pels destructors Z16 Friedrich Eckoldt (líder de la flota), Z4 Richard Beitzen, Z13 Erich Koellner, Z6 Theodor Riedel, Z3 Max Schultz i el Z1 Leberecht Maass. Per la seva part, la Luftwaffe va preparar atacs aeris a la zona, ordenant a un bombarder He 111 un vol de reconeixement de la zona el 19 de febrer.
Tot i que la flota havia demanat una escorta aèria a la Luftwaffe, aquesta va ser denegada, i els destructors marxen sols a les 19:00h, iniciant la operació Wikinger. A la vegada, un esquadró de He 111 dedicats a la lluita marítima (del qual, per certes raons que més tard veureu mai s’ha pogut saber el seu nom) envia un avió de reconeixement a la zona per guiar al grup principal de bombarders, que encara no s’han enlairat.
Sobre les 20:00h la 1º Flota de Destructors arriba a la zona i distribueix els vaixells pel banc. Els tres primers, el Leberecht Maas, el Friedrich Eckoldt i el Max Schultz, avancen en formació i observen un avió de reconeixement que no poden identificar. L’avió no fa cap senyal d’identificació i els vaixells decideixen disparar. Tos tres fallen i l’avió deixa llençar una de les seves bombes contra el Leberecht Maass, que immediatament comença a cremar. Veient la situació, el Friedrich Eckoldt decideix acostar-se al Maass per oferir ajuda, mentre el Max Schultz ofereix cobertura antiaèria. El foc però serà inefectiu i en la segona passada l’avió deixa anar dues bombes que parteixen en dos al Leberecht Maass, matant a tota la seva tripulació.
El Z1 Leberecht Maass, lider de la seva classe. Cap dels seus 325 tripulant va sobreviure a
l'atac.
El capità del Max Schultz, commocionat pels esdeveniments, ordena avançar a tota velocitat cap a les restes del Maass i rescatar a la tripulació del vaixell naufragat (que no saben que no ha sobreviscut a la explosió). Just abans d’arribar a la zona dels suposats supervivents però, una explosió sobtada en un dels costats del Schultz, provocant l’enfonsament immediat del destructor i la mort de gran part de la tripulació.
El Z3 Max Schultz. Només van sobreviure uns 60 tripulants dels 325
que tenia.
El que ve llavors es un moment de gran confusió. Els capitans dels 4 destructors supervivents tenen por de que apareguin per l’horitzó més avions enemics i la tripulació tem un altre enemic: Els submarins. Fins a les 20:30, quan el Friedrich Eckoldt dona la ordre de tornar a la flota, s’anuncien fins a 15 albiraments de submarins enemics, ordenant el capità del Eckoldt deixar anar carregues de profunditat per atacar els submarins, fent que una de les carregues (que estava mal configurada) explotés just sota el timó del vaixell, deixant-lo inutilitzat i provocant que un altre destructor l’hagués de remolcar.
En només 1 hora Alemanya havia perdut 2 dels seus destructors més moderns i tenia un altre incapacitat pel combat, perdent 578 mariners pel camí. Què havia passat ? Qui havia atacat a la flota de destructors ?
La realitat es que havien sigut ells mateixos. Contràriament al pensament popular, les comunicacions i connexions entre els diferents departaments de la Wehrmacht eren molt difícils, sent moltes vegades obstruïdes per la burocràcia o el pensament “quadrat” dels alemanys. I encara ho eren més entre la Luftwaffe i la Kriegsmarine, que mai van deixar de tenir disputes internes sobre les seves funcions i competències. Una d’aquestes disputes era sobre la creació d’un cos aeri especial dedicat a la lluita marítima, i que la Kriegsmarine portava demanant des de 1936. Gràcies a la influència de Göering, aquest cos aeri mai va ser una realitat i en el seu lloc es van destinar diversos esquadrons de bombarders tàctics (com el He 111) per tota la costa per desenvolupar aquestes tasques, tot sota el control de la Luftwaffe.
Un He 111, l'avió responsable de la pèrdua del Mass. L'informe oficial de
la Wehrmacht va culpar de l'incident a la tripulació del He 111, que va
ser degradada. Tot i això, informes posteriors culpaven als capitans
dels destructors implicats en la operació. Cap d'ells va ser investigat per
l'accident.
El que va passar aquell 19 de febrer en realitat va ser un exemple d’aquestes males comunicacions. L’avió que va atacar la flota i va enfonsar el Maass era en realitat el He 111 de reconeixement que havia enviat un esquadró de la Luftwaffe a la zona, i al que no se li havia comunicat la presencia de vaixells aliats a la zona. Els vaixells, que havien rebut la denegació de la petició de la escorta aèria de la Luftwaffe unes hores abans, van pensar-se que el He 111 havia de ser enemic per força (donat que teòricament cap avió aliat havia d’operar en aquella zona) i el van atacar. La tripulació del He 111 es va defendre, i va enfonsar el Maass en defensa pròpia.
Aquets fet va ser el desencadenant per el pitjor enemic d’un exercit: la confusió. El que va enfonsar el Schultz en realitat va ser una mina col·locada pels propis alemanys uns dies abans a la zona (al saber que era una zona de pesca pels vaixells britànics). No hi havia cap avió, vaixell o submarí enemic a la zona, tot va ser fruit de la confusió. De fet, els britànics no tenien cap coneixement de la operació que els alemanys estaven realitzant, i no ho van saber fins després de la guerra, quan es van descobrir els arxius sobre la operació. Els alemanys havien estat víctimes d’ells mateixos.
Després d’aquest desastre es van intentar redactar diversos manuals de coordinació i cooperació entre els departaments, però mai es va arribar a implementar correctament.
La conclusió de tot això es que sempre cal identificar correctament el nostre objectiu i comprovar que no es un aliat.
El banc Dogger es encara avui fruit de disputes frontereres entre els països que el
rodejen. Al 2010 el Regne Unit va realitzar una petició oficial per incloure
tot el banc dins de la seva Zona Econòmica Exclusiva (ZEE), però va ser desestimada.
Actualment hi ha un parc eòlic en construcció que serà operat conjuntament per la UE i
el Regne Unit.
Aquesta situació era coneguda gràcies als reconeixements aeris de la Luftwaffe, que a principis de febrer havien localitzat a diversos submarins britànics a la zona. Ràpidament la Kriegsmarine mobilitza a la 1ª Flota de Destructors, formada pels destructors Z16 Friedrich Eckoldt (líder de la flota), Z4 Richard Beitzen, Z13 Erich Koellner, Z6 Theodor Riedel, Z3 Max Schultz i el Z1 Leberecht Maass. Per la seva part, la Luftwaffe va preparar atacs aeris a la zona, ordenant a un bombarder He 111 un vol de reconeixement de la zona el 19 de febrer.
Tot i que la flota havia demanat una escorta aèria a la Luftwaffe, aquesta va ser denegada, i els destructors marxen sols a les 19:00h, iniciant la operació Wikinger. A la vegada, un esquadró de He 111 dedicats a la lluita marítima (del qual, per certes raons que més tard veureu mai s’ha pogut saber el seu nom) envia un avió de reconeixement a la zona per guiar al grup principal de bombarders, que encara no s’han enlairat.
Sobre les 20:00h la 1º Flota de Destructors arriba a la zona i distribueix els vaixells pel banc. Els tres primers, el Leberecht Maas, el Friedrich Eckoldt i el Max Schultz, avancen en formació i observen un avió de reconeixement que no poden identificar. L’avió no fa cap senyal d’identificació i els vaixells decideixen disparar. Tos tres fallen i l’avió deixa llençar una de les seves bombes contra el Leberecht Maass, que immediatament comença a cremar. Veient la situació, el Friedrich Eckoldt decideix acostar-se al Maass per oferir ajuda, mentre el Max Schultz ofereix cobertura antiaèria. El foc però serà inefectiu i en la segona passada l’avió deixa anar dues bombes que parteixen en dos al Leberecht Maass, matant a tota la seva tripulació.
El Z1 Leberecht Maass, lider de la seva classe. Cap dels seus 325 tripulant va sobreviure a
l'atac.
El capità del Max Schultz, commocionat pels esdeveniments, ordena avançar a tota velocitat cap a les restes del Maass i rescatar a la tripulació del vaixell naufragat (que no saben que no ha sobreviscut a la explosió). Just abans d’arribar a la zona dels suposats supervivents però, una explosió sobtada en un dels costats del Schultz, provocant l’enfonsament immediat del destructor i la mort de gran part de la tripulació.
El Z3 Max Schultz. Només van sobreviure uns 60 tripulants dels 325
que tenia.
El que ve llavors es un moment de gran confusió. Els capitans dels 4 destructors supervivents tenen por de que apareguin per l’horitzó més avions enemics i la tripulació tem un altre enemic: Els submarins. Fins a les 20:30, quan el Friedrich Eckoldt dona la ordre de tornar a la flota, s’anuncien fins a 15 albiraments de submarins enemics, ordenant el capità del Eckoldt deixar anar carregues de profunditat per atacar els submarins, fent que una de les carregues (que estava mal configurada) explotés just sota el timó del vaixell, deixant-lo inutilitzat i provocant que un altre destructor l’hagués de remolcar.
En només 1 hora Alemanya havia perdut 2 dels seus destructors més moderns i tenia un altre incapacitat pel combat, perdent 578 mariners pel camí. Què havia passat ? Qui havia atacat a la flota de destructors ?
La realitat es que havien sigut ells mateixos. Contràriament al pensament popular, les comunicacions i connexions entre els diferents departaments de la Wehrmacht eren molt difícils, sent moltes vegades obstruïdes per la burocràcia o el pensament “quadrat” dels alemanys. I encara ho eren més entre la Luftwaffe i la Kriegsmarine, que mai van deixar de tenir disputes internes sobre les seves funcions i competències. Una d’aquestes disputes era sobre la creació d’un cos aeri especial dedicat a la lluita marítima, i que la Kriegsmarine portava demanant des de 1936. Gràcies a la influència de Göering, aquest cos aeri mai va ser una realitat i en el seu lloc es van destinar diversos esquadrons de bombarders tàctics (com el He 111) per tota la costa per desenvolupar aquestes tasques, tot sota el control de la Luftwaffe.
Un He 111, l'avió responsable de la pèrdua del Mass. L'informe oficial de
la Wehrmacht va culpar de l'incident a la tripulació del He 111, que va
ser degradada. Tot i això, informes posteriors culpaven als capitans
dels destructors implicats en la operació. Cap d'ells va ser investigat per
l'accident.
El que va passar aquell 19 de febrer en realitat va ser un exemple d’aquestes males comunicacions. L’avió que va atacar la flota i va enfonsar el Maass era en realitat el He 111 de reconeixement que havia enviat un esquadró de la Luftwaffe a la zona, i al que no se li havia comunicat la presencia de vaixells aliats a la zona. Els vaixells, que havien rebut la denegació de la petició de la escorta aèria de la Luftwaffe unes hores abans, van pensar-se que el He 111 havia de ser enemic per força (donat que teòricament cap avió aliat havia d’operar en aquella zona) i el van atacar. La tripulació del He 111 es va defendre, i va enfonsar el Maass en defensa pròpia.
Aquets fet va ser el desencadenant per el pitjor enemic d’un exercit: la confusió. El que va enfonsar el Schultz en realitat va ser una mina col·locada pels propis alemanys uns dies abans a la zona (al saber que era una zona de pesca pels vaixells britànics). No hi havia cap avió, vaixell o submarí enemic a la zona, tot va ser fruit de la confusió. De fet, els britànics no tenien cap coneixement de la operació que els alemanys estaven realitzant, i no ho van saber fins després de la guerra, quan es van descobrir els arxius sobre la operació. Els alemanys havien estat víctimes d’ells mateixos.
Després d’aquest desastre es van intentar redactar diversos manuals de coordinació i cooperació entre els departaments, però mai es va arribar a implementar correctament.
La conclusió de tot això es que sempre cal identificar correctament el nostre objectiu i comprovar que no es un aliat.
Last edited:
M'agrades:
rush, Gosdatura i Wotan
