Heu tingut mai el desig de volar un F-16, un Mig-21 i un Mig-29 a la vegada ? Doncs podeu fer-ho ara mateix amb el JF-17.
El JF-17 neix d’una col·laboració extraordinària. A principi dels 80, Pakistan busca renovar o substituir els seus Chengdu F-7 (versió xinesa del Mig-21). Es per això que inicien un programa conjunt amb la Xina i els Estats Units, que autoritza a Grumman a participar al projecte. Així es forma el projecte Sabre II, que acaba resultant en una versió modificada del F-7, amb un cos més allargat i les ales del F-16, que havia entrat en producció diversos anys abans i es considerava el model a seguir pel nou avió. El projecte de 500 milions de dòlars però, acabarà cancel·lat al 1989 després dels fets de la plaça de Tiananmen.
Un nou acord entre Pakistan i la Xina signat al 1991 reprèn la investigació, aquesta vegada sense els Estats Units. Es signa un acord d’enteniment on s’acorda que cada país pagarà el 50% del cost del programa. Aquí cal fer un apunt: cap dels dos països participava realment en el programa, en realitat les dues parts van utilitzar una societat pantalla per evitar les sancions imposades pels Estats Units a la Xina a la època. Pakistan va utilitzar una empresa controlada per l’exercit de l’aire pakistanès, anomenada Pakistan Aeronautical Complex (PAC), que tot i això es considera una empresa civil i privada (m’agradaria veure la definició d’empresa civil i d’empresa privada a les lleis pakistaneses). Per la seva banda, la Xina va utilitzar un mètode molt més complex: l’empresa que va firmar el pacte era una empresa subsidiària d’una empresa subsidiària d’una empresa subsidiària de la força aèria xinesa (es a dir, 3 empreses en cascada amb la força aèria xinesa com origen), rebent el nom Chengdu Aerospace Corporation (CAC) i que miraculosament també rep la qualificació d’empresa civil i privada (es difícil entendre les lleis xineses donat que estan escrites en xinès).
Al 1995, amb uns estudis i investigacions que ja incloïen tecnologies de tres països, la cosa s’embolica una mica més: Mikoyan entra al projecte per donar suport i assessorament al disseny de l’avió. El resultat final surt al 1999, i s’anomena CAC/PAC JF-17/FC-1 “Urdu”/Xialong” (si, van haver d’incloure les dues designacions locals de l’avió per desacords durant la fase de bateig de l’avió). El primer prototip complert vola al 2003, però pateix diversos problemes i el segon prototip no vola fins a finals de 2006, quan s’aprova la producció en sèrie de l’avió.
Un Mig- 21 de la força aèria pakistanesa, si us fixeu el perfil es molt semblant al JF-17
L’avió de producció en sèrie (es a dir, la versió final) es un Frankenstein en forma d’avió: El cos principal de l’avió es el d’un Mig-21, amb l’entrada d’aire frontal davant de la cabina substituïda per un con pel radar i unes entrades d’aire laterals (just a sota de la cabina) per poder alimentar al motor RD-93, una versió millorada del motor muntat pel Mig-29, amb un radi de combat de 840 milles nàutiques, un sostre màxim de 55.000 peus i una velocitat màxima de Mach 1.6.
El motor es una versió actualitzada del RD-33 que podem trobar als Mig-29. Es capaç de generar fins a 84.6 kn amb la postcombustió.
Les ales i estabilitzadors (tant els horitzontals com el vertical) son una còpia gairebé exacta dels de l’F-16. L’aviònica depèn de cada model, però tots munten com a mínim tres pantalles MFD al cockpit, podent tenir sistemes d’origen italià, francès o xinès, depenent de la data de producció.
Les ales i els estabilitzadors del JF-17 son gairebé iguals que les del F-16
Tot el conjunt té un pes buit (sense combustible ni armament) de 6.600 kg, podent enlairar-se amb un pes màxim de 12.700 kg i el mòdic preu de 15 milions de dòlars. Si, 15 milions de dòlars. Pots comprar dos JF-17 pel preu d’un F-16. Tota una ganga, i a més el cost de manteniment es un 75% més baix.
Actualment Pakistan ja opera més de 135 JF-17 “Urdu” (nom complert; Joint Fighter-17 Thunder), on s’espera que substitueixi als Mig-21, els Mirage i F-5 que actualment opera i recentment ha venut diverses unitats a Nigèria i Myanmar, amb rumors de que el JF-17 es podria convertir en el nou Mig-21 del segle XXI. Per la seva part, el FC-1 “Xialong” (Fighter China-1 Fierce Dragon), no va arribar a la producció, però va servir com a base del FC-4, un caça multi-propòsit lleuger que la Xina preveu exportar d’aquí pocs anys.
Podem saber que el JF-17 es pakistanés per la seva gran bandera pintada a sobre de l'avió. Es broma, es el primer avió de producció sortit de fàbrica.
Respecte l’armament, el JF-17 pot muntar qualsevol cosa, literalment. Recentment es va veure un JF-17 sobrevolant Pakistan amb un AMRAAM a una ala i un R-27 a l’altra, demostrant la seva diversitat d’armament.
Cockpit actual del JF-17 amb MFDs i aviònica made in China.
Com a contrapartida de tot això, també cal dir que es sospita que l’aviònica de l’avió es de molt baixa qualitat (principalment degut a que es d’origen xinès i va ser obtinguda de forma pirata, literalment). També cal destacar que tot i ser un avió d’aquest segle munta un canó dels anys 50, el Gsh-23, un canó d’origen soviètic que també muntava el Mig-21 i que avui dia es considera totalment desfasat. S’espera que el Block II de l’avió solucioni tots aquests problemes i millori el radar i l’aviònica actual.
El JF-17 neix d’una col·laboració extraordinària. A principi dels 80, Pakistan busca renovar o substituir els seus Chengdu F-7 (versió xinesa del Mig-21). Es per això que inicien un programa conjunt amb la Xina i els Estats Units, que autoritza a Grumman a participar al projecte. Així es forma el projecte Sabre II, que acaba resultant en una versió modificada del F-7, amb un cos més allargat i les ales del F-16, que havia entrat en producció diversos anys abans i es considerava el model a seguir pel nou avió. El projecte de 500 milions de dòlars però, acabarà cancel·lat al 1989 després dels fets de la plaça de Tiananmen.
Un nou acord entre Pakistan i la Xina signat al 1991 reprèn la investigació, aquesta vegada sense els Estats Units. Es signa un acord d’enteniment on s’acorda que cada país pagarà el 50% del cost del programa. Aquí cal fer un apunt: cap dels dos països participava realment en el programa, en realitat les dues parts van utilitzar una societat pantalla per evitar les sancions imposades pels Estats Units a la Xina a la època. Pakistan va utilitzar una empresa controlada per l’exercit de l’aire pakistanès, anomenada Pakistan Aeronautical Complex (PAC), que tot i això es considera una empresa civil i privada (m’agradaria veure la definició d’empresa civil i d’empresa privada a les lleis pakistaneses). Per la seva banda, la Xina va utilitzar un mètode molt més complex: l’empresa que va firmar el pacte era una empresa subsidiària d’una empresa subsidiària d’una empresa subsidiària de la força aèria xinesa (es a dir, 3 empreses en cascada amb la força aèria xinesa com origen), rebent el nom Chengdu Aerospace Corporation (CAC) i que miraculosament també rep la qualificació d’empresa civil i privada (es difícil entendre les lleis xineses donat que estan escrites en xinès).
Al 1995, amb uns estudis i investigacions que ja incloïen tecnologies de tres països, la cosa s’embolica una mica més: Mikoyan entra al projecte per donar suport i assessorament al disseny de l’avió. El resultat final surt al 1999, i s’anomena CAC/PAC JF-17/FC-1 “Urdu”/Xialong” (si, van haver d’incloure les dues designacions locals de l’avió per desacords durant la fase de bateig de l’avió). El primer prototip complert vola al 2003, però pateix diversos problemes i el segon prototip no vola fins a finals de 2006, quan s’aprova la producció en sèrie de l’avió.
Un Mig- 21 de la força aèria pakistanesa, si us fixeu el perfil es molt semblant al JF-17
El motor es una versió actualitzada del RD-33 que podem trobar als Mig-29. Es capaç de generar fins a 84.6 kn amb la postcombustió.
Les ales i estabilitzadors (tant els horitzontals com el vertical) son una còpia gairebé exacta dels de l’F-16. L’aviònica depèn de cada model, però tots munten com a mínim tres pantalles MFD al cockpit, podent tenir sistemes d’origen italià, francès o xinès, depenent de la data de producció.
Les ales i els estabilitzadors del JF-17 son gairebé iguals que les del F-16
Actualment Pakistan ja opera més de 135 JF-17 “Urdu” (nom complert; Joint Fighter-17 Thunder), on s’espera que substitueixi als Mig-21, els Mirage i F-5 que actualment opera i recentment ha venut diverses unitats a Nigèria i Myanmar, amb rumors de que el JF-17 es podria convertir en el nou Mig-21 del segle XXI. Per la seva part, el FC-1 “Xialong” (Fighter China-1 Fierce Dragon), no va arribar a la producció, però va servir com a base del FC-4, un caça multi-propòsit lleuger que la Xina preveu exportar d’aquí pocs anys.
Podem saber que el JF-17 es pakistanés per la seva gran bandera pintada a sobre de l'avió. Es broma, es el primer avió de producció sortit de fàbrica.
Respecte l’armament, el JF-17 pot muntar qualsevol cosa, literalment. Recentment es va veure un JF-17 sobrevolant Pakistan amb un AMRAAM a una ala i un R-27 a l’altra, demostrant la seva diversitat d’armament.
Cockpit actual del JF-17 amb MFDs i aviònica made in China.
Com a contrapartida de tot això, també cal dir que es sospita que l’aviònica de l’avió es de molt baixa qualitat (principalment degut a que es d’origen xinès i va ser obtinguda de forma pirata, literalment). També cal destacar que tot i ser un avió d’aquest segle munta un canó dels anys 50, el Gsh-23, un canó d’origen soviètic que també muntava el Mig-21 i que avui dia es considera totalment desfasat. S’espera que el Block II de l’avió solucioni tots aquests problemes i millori el radar i l’aviònica actual.
Last edited:
M'agrades:
SilverArrow, rush, Wotan i 2 altres